La Pedra de Girona. L'esclat de l'escultura arquitectònica i cultural, 1300-1350 [Fitxer informàtic]
/ Miquel Àngel Fumanal i Pagès ; [dirigida per: Joan Domenge i Mesquida1]
Fumanal i Pagès, Miquel ÀngelBarcelona : Universitat de Barcelona, 2019
Dirigida per: Domenge i Mesquida, Joan. Universitat de Barcelona. Departament d'Història de l'Art, 2019
1 recurs electrònic (511 p.)
Vers 1300 Girona es veu influïda per un context sòcio-polític i artístic concret i molt favorable a "l'expansió" en termes econòmics, demogràfics i creatius. A banda del bon estat i creixement del poder econòmic i comercial de la Corona, la proliferació d'ordes religioses i la renovació de les seus episcopals i grans parròquies, especialment concentrada en la meitat nord del principal i tota la zona meridional del regne de França, propicien l'èxit de Girona i les seves pedreres. A partir del 1300, i amb seguretat fins a la pesta de 1348, el col·lectiu de pedrers és el grup professional més nombrós de la ciutat i, proporcionalment, a partir de les dades conegudes, un dels més importants de l'antiga Corona d'Aragó, superant els 180 noms diferenciats de pedrers actius en la primera meitat de segle. La immigració, i dins aquesta, la immigració de pedrers, és un dels eixos fonamentals per entendre l'evolució demogràfica de la Girona del segle XIV. L'acció del bisbe Arnau de Mont-rodon (1348) propicià la construcció a la catedral d'una capella dedicada als quatre sants màrtirs Germà, Just, Sici i Paulí, els patrons dels picapedrers. Durant la primera meitat del segle XIV la realització de peces escultòriques amb pedra nummulítica i la seva exportació fora de Girona viu un moment d'esclat sense precedents, comparable a una explosió de creativitat, productivitat i exportació. Això és degut a la coincidència de com a mínim quatre factors determinants: en primer lloc, la forta tradició de la ciutat en el treball de la pedra calcària local i el creixement urbanístic experimentat després de la guerra de 1285. En segon lloc, l'assumpció del material petri per part de la reialesa (i a través d'aquesta, de la noblesa i la burgesia) en la seva utilització en grans projectes funeraris i arquitectònics. Tercer, l'existència de mestres pedrers experimentats i capaços tècnicament de generar materials prefabricats per als projectes reials. I finalment en quart lloc, la disponibilitat d'una pedra amb molts matisos, colors i dureses, capaç de proveir conjunts harmònics, durables i policroms per a tot tipus de necessitats. La producció i l'exportació es donen en paral·lel en dos camps significatius: l'escultura funerària i l'escultura arquitectònica.
